 | ||
 | ||
L’antic convent de Santa Mònica fou adquirit i remodelat per ser la seu del CPCPTC.
La direcció del Centre de Promoció de la Cultura Popular i Tradicional Catalana ha convidat els representants de l’associacionisme cultural a participar en el procés de repensar el futur de la institució. Cal recordar que ‘el Centre’ —tal com se’l coneix a causa del seu nom enrevessat— va néixer de la voluntat expressada a les conclusions del primer Congrés de Cultura Popular i Tradicional, celebrat al Palau de Congressos de la Fira de Barcelona un cap de setmana del desembre del 1981. L’èxit de la convocatòria fou tal, que es desbordà la capacitat del Palau, fet que obligà a desenvolupar els àmbits i preveure la cloenda un any després a la Casa de Cultura de Girona. Allà van ser exposades les conclusions dels catorze àmbits després d’un enriquidor debat arreu de Catalunya, que coincidí amb tot un seguit d’actes festius que van donar el nivell d’importància de la cultura popular en el conjunt de la cultura catalana.
Val a dir que la convocatòria feta des del Servei de Promoció Cultural de la Generalitat recollia un mandat del Congrés de Cultura Catalana que, respecte al folklore, havia recomanat la celebració d’un congrés específic. El compromís es recollí amb escreix com denota la participació de quasi tres milers de congressistes, la presentació de prop de tres centenars de ponències i comunicacions, així com les multituds que van moure les celebracions al carrer i en espais tancats com el Palau d’Esports de Barcelona, que s’omplí de gom a gom. D’aquesta representativa participació parteix la legitimitat de la principal conclusió que aportà la taula de moderadors, referida a la conveniència de la creació d’un institut que, en el futur, s’ocupés d’aprofundir el coneixement i la promoció de la cultura popular i tradicional.
Calgué que passés tota una dècada perquè es desenvolupés aquell mandat i, quan es va fer, sorgí l’actual Centre adscrit al Departament de Cultura, amb les funcions d’una direcció general, dotat d’un consell assessor i fonamentat en un text legal que regula un sector cabdal a cavall de la cultura i de la convivència.
El Centre ha promogut diferents iniciatives: en primer terme, convocà el segon Congres de Cultura Popular i Tradicional, la celebració d’una tercera Expocultura, ha fomentat la recerca, la formació en cursos i escoles d’estiu com el Fescat..., la Fira de Manresa, una tasca amb un nivell d’execució considerable, depenent de la voluntat política i de les sensibilitats dels diferents consellers i responsables, però no ha estat mai la institució que milers d’activistes culturals van demanar a les conclusions presentades a la ciutat de Girona. Es pot dir fins i tot que, pas a pas, ha anat prenent la dimensió d’un organisme dedicat sobretot a l’administració dels escassos fons que cada govern ha concedit al sector.
Aquesta dimensió pot ser que hagi caigut en la simplificació del tòpic —en negatiu a més a més— potser injust, atès que no es pot menysvalorar la feina desenvolupada en les darreres dècades per l’equip de professionals que integra el Centre, com també pot ser injust simplificar la feina dels que l’han dirigit i reduir-la a una simple funció de ‘repartidora de subvencions’. Però aquesta imatge tòpica s’ha imposat, afegint-hi la politització dels objectius amb propostes desconcertants. En el darrer Congrés de l’Associacionisme Cultural va sorgir la voluntat política d’impulsar una nova cultura popular que, segurament, marcarà l’esdeveniment per a la història del sector.
Mentre els dirigents institucionals plantejaven aquesta entelèquia, les federacions que havien convocat el congrés reivindicaven la majoria d’edat demanant la conversió del CPCPTC en una institució on els representats de l’associacionisme cultural tinguessin veu i vot, com un organisme sorgit del debat parlamentari i de les bases de la societat civil, vinculat lògicament a les institucions autonòmiques, però amb una gestió que superés l’àmbit de la política. D’allà va sorgir la necessitat de repensar el Centre i, com a conseqüència, el procés que ara ha estat obert, en el qual l’Ens de Comunicació Associativa ha tornat a plantejar la reivindicació d’un institut sobre la base d’una independència imprescindible perquè la cultura popular s’hi senti ben representada i s’asseguri amb suport institucional l’eficàcia de funcionament. L’Ens treballa en aquesta línia, aglutinant el parer de les estructures federatives, constatant que, en el conjunt d’opcions polítiques, ha trobat complicitats perquè el projecte es converteixi en realitat. De les darreres reunions convocades per a repensar el Centre, es dedueix que la iniciativa s’assumeix des de la pròpia institució. De totes maneres, en aquest moment, és ben clar que s’haurà de parlar de la proposta en la propera legislatura.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada