Tots a la Manifestació del 10 de Juliol

L'Ens de Comunicació Associativa,entitat que reuneix la Federació de Cors de Clavé, la Federació d’Ateneus de Catalunya, la Federació de Grups Amateurs de Teatre de Catalunya, el Moviment Coral Català, la Federació Catalana de Societats Musicals, la Federació Sardanista de Catalunya, la Fundació La Roda, l’Agrupació de Colles de Geganters de Catalunya, l’Agrupament d’Esbarts Dansaires, el Gran Orient de Catalunya, l’Agrupació del Bestiari Festiu i Popular de Catalunya, la Coordinadora de Trabucaires de Catalunya, la Federació Catalana de Pessebristes, ADIFOLK, la Coordinadora de Colles Castelleres de Catalunya, la Coordinadora de Ball de Bastons de Catalunya, el Moviment Laic i Progressista, la Fundació Paco Candel, la Coordinadora de Pastorets de Catalunya, la Federació de Diables i Dimonis de Catalunya, el Secretariat de Corals Infantils de Catalunya i la Coordinadora de Centres d’Estudis de Parla Catalana, convida a tots els seus activistes, familiars, amics i simpatitzants del moviment associatiu català a participar per la dignitat de Catalunya a la manifestació del dia 10 de juliol vinent, a 2/4 de sis de la tarda a la cruïlla Diagonal-­‐Passeig de Gràcia (costat mar-­‐Glòries), de Barcelona.

L’ASSOCIACIONISME CULTURAL PELS NOSTRES DRETS COM A POBLE

El proppassat dia 28 de juny el Tribunal Constitucional es va permetre d’emetre el primer lliurament de la sentència llargament esparada sobre l’Estatut de Catalunya, aprovat pel Parlament de Catalunya i el Congrés de Diputats espanyol i refrendat pel poble català.

L’ENS DE COMUNICACIÓ ASSOCIATIVA vol mostrar la seva perplexitat i rebuig arran d’aquesta sentència.

La perplexitat ve de la fatxenderia d’onze juristes d’emetre una sentència que menysté la base de la democràcia deslegitimant el vot directe dels catalans i l’indirecte de dos parlaments, el català i l’espanyol. La legitimitat d’aquest tribunal és tan sols de tercer nivell, és a dir, es tracta d’un conjunt de juristes –parcialment caducats-­‐ escollits a iniciativa de la correlació de forces dels principals partits del Congrés de Diputats espanyol, els quals partits han estat votats pels ciutadans de l’estat.

I el rebuig prové del desig manifest d’escapçar la voluntat del nostre poble. Com es poden permetre aquests onze membres del Tribunal Constitucional, de legitimitat dubtosa, de tocar ni una sola coma del text estatuari refrendat?.

Arran de tant d’agosarament, Catalunya ha de respondre amb fermesa i amb una sola veu. Ara és l’hora que els nostres partits polítics demostrin maduresa i defugin el tacticisme estèril de les lluites dels uns contra els altres. Ara és l’hora que la nostra densa societat civil ens mostri el camí. De quina manera, però? El primer pas pot ser la participació massiva en la convocatòria de la manifestació del 10 de juliol vinent.

La manifestació però, és només un primer pas i caldrà que els catalans ens mantinguem en la defensa pertinaç dels nostres drets i dignitat com a poble.

Juliol del 2010.
Antoni Carné Parramon
President


Com a membre de la Junta de l'Ens de Comunicació Associativa hi seré i convido a tothom a participar-hi

TORNAVEU Editorial 13

EDITORIAL Nº 13

L’antic convent de Santa Mònica fou adquirit i remodelat per ser la seu del CPCPTC.

La direcció del Centre de Promoció de la Cultura Popular i Tradicional Catalana ha convidat els representants de l’associacionisme cultural a participar en el procés de repensar el futur de la institució. Cal recordar que ‘el Centre’ —tal com se’l coneix a causa del seu nom enrevessat— va néixer de la voluntat expressada a les conclusions del primer Congrés de Cultura Popular i Tradicional, celebrat al Palau de Congressos de la Fira de Barcelona un cap de setmana del desembre del 1981. L’èxit de la convocatòria fou tal, que es desbordà la capacitat del Palau, fet que obligà a desenvolupar els àmbits i preveure la cloenda un any després a la Casa de Cultura de Girona. Allà van ser exposades les conclusions dels catorze àmbits després d’un enriquidor debat arreu de Catalunya, que coincidí amb tot un seguit d’actes festius que van donar el nivell d’importància de la cultura popular en el conjunt de la cultura catalana.

Val a dir que la convocatòria feta des del Servei de Promoció Cultural de la Generalitat recollia un mandat del Congrés de Cultura Catalana que, respecte al folklore, havia recomanat la celebració d’un congrés específic. El compromís es recollí amb escreix com denota la participació de quasi tres milers de congressistes, la presentació de prop de tres centenars de ponències i comunicacions, així com les multituds que van moure les celebracions al carrer i en espais tancats com el Palau d’Esports de Barcelona, que s’omplí de gom a gom. D’aquesta representativa participació parteix la legitimitat de la principal conclusió que aportà la taula de moderadors, referida a la conveniència de la creació d’un institut que, en el futur, s’ocupés d’aprofundir el coneixement i la promoció de la cultura popular i tradicional.

Calgué que passés tota una dècada perquè es desenvolupés aquell mandat i, quan es va fer, sorgí l’actual Centre adscrit al Departament de Cultura, amb les funcions d’una direcció general, dotat d’un consell assessor i fonamentat en un text legal que regula un sector cabdal a cavall de la cultura i de la convivència.

El Centre ha promogut diferents iniciatives: en primer terme, convocà el segon Congres de Cultura Popular i Tradicional, la celebració d’una tercera Expocultura, ha fomentat la recerca, la formació en cursos i escoles d’estiu com el Fescat..., la Fira de Manresa, una tasca amb un nivell d’execució considerable, depenent de la voluntat política i de les sensibilitats dels diferents consellers i responsables, però no ha estat mai la institució que milers d’activistes culturals van demanar a les conclusions presentades a la ciutat de Girona. Es pot dir fins i tot que, pas a pas, ha anat prenent la dimensió d’un organisme dedicat sobretot a l’administració dels escassos fons que cada govern ha concedit al sector.

Aquesta dimensió pot ser que hagi caigut en la simplificació del tòpic —en negatiu a més a més— potser injust, atès que no es pot menysvalorar la feina desenvolupada en les darreres dècades per l’equip de professionals que integra el Centre, com també pot ser injust simplificar la feina dels que l’han dirigit i reduir-la a una simple funció de ‘repartidora de subvencions’. Però aquesta imatge tòpica s’ha imposat, afegint-hi la politització dels objectius amb propostes desconcertants. En el darrer Congrés de l’Associacionisme Cultural va sorgir la voluntat política d’impulsar una nova cultura popular que, segurament, marcarà l’esdeveniment per a la història del sector.

Mentre els dirigents institucionals plantejaven aquesta entelèquia, les federacions que havien convocat el congrés reivindicaven la majoria d’edat demanant la conversió del CPCPTC en una institució on els representats de l’associacionisme cultural tinguessin veu i vot, com un organisme sorgit del debat parlamentari i de les bases de la societat civil, vinculat lògicament a les institucions autonòmiques, però amb una gestió que superés l’àmbit de la política. D’allà va sorgir la necessitat de repensar el Centre i, com a conseqüència, el procés que ara ha estat obert, en el qual l’Ens de Comunicació Associativa ha tornat a plantejar la reivindicació d’un institut sobre la base d’una independència imprescindible perquè la cultura popular s’hi senti ben representada i s’asseguri amb suport institucional l’eficàcia de funcionament. L’Ens treballa en aquesta línia, aglutinant el parer de les estructures federatives, constatant que, en el conjunt d’opcions polítiques, ha trobat complicitats perquè el projecte es converteixi en realitat. De les darreres reunions convocades per a repensar el Centre, es dedueix que la iniciativa s’assumeix des de la pròpia institució. De totes maneres, en aquest moment, és ben clar que s’haurà de parlar de la proposta en la propera legislatura.

http://www.tornaveu.cat/

Federats o independents?

ó

dissabte vinent cap a:

BARCELONA-El Pi (Barcelonès)
50è aniversari de la recuperació dels gegants i gegantons del Pi
Trobada de Gegants Centenaris
tarda

El calendari "mundial" de gegants ja torna a funcionar

http://calendarigegants.blogspot.com/
amb temps i paciencia tot torna al seu lloc

Corpus de Barcelona

Ahir vaig participar al Corpus de Barcelona, els actes religiosos al carrer es van suspendre per por a la pluja, peró els elements del Seguici Festiu de la Ciutat de Barcelona vem fer una demostració a la plça de la Catedral.

TORNAVEU 12

http://www.tornaveu.cat/

EDITORIAL
Hi ha una Catalunya que potser no existeix
Un canvi positiu en la línia de TV3 ha fet més presents esdeveniments com la Patum de Berga a la petita pantalla.
La tecnologia i la voluntat política han fet accessibles als catalans les televisions autonòmiques de les Illes i el País Valencià. No hi ha la desitjada reciprocitat a causa de l’obstinació política, però ara mateix ja és per a molta gent un plaer sintonitzar unes televisions que es fan amb altres accents, aportant diversitat en el si de l’extens vano de la nostra parla. Formem part de la mateixa cultura, tot i reconeixent la pluralitat de sensibilitats. L’arribada de les cadenes valenciana i balear a la sala d’estar de les nostres llars és un regal de les noves tecnologies. Tot aquell que estima la cultura mai no tancarà una finestra que aporta coneixement. No són pocs els que han posat IB3 i Canal 9 a la sintonia dels seus receptors al costat de les emissores de la Televisió de Catalunya. Es tracta de dos models diferents de TV3; malgrat això, ha crescut l’oferta. Podem triar.

Lluny de la televisió antropològica que alguns desitjaven, la Televisió de Catalunya ha desenvolupat un model propi. Els gestors del centralisme volien una televisió farcida de folklorisme a la catalana, ni s’imaginaven una televisió que es plantegés com a objectiu fonamental explicar què passa al món, situant observadors a les principals metròpolis que generen informació. La qualitat de la programació de TV3 ha estat internacionalment reconeguda: les produccions dramàtiques han guanyat una multitud de premis, com els han guanyat els telenotícies i la majoria de programes informatius. El senyal de TV3 ha projectat cap a la comunitat internacional alguns dels grans esdeveniments que han succeït a Catalunya i ho ha fet amb una impecable professionalitat tècnica. En contrapartida, s’ha fet una televisió escassament identitària, sacrificant expressions culturals que ens són molt pròpies. Aquest posicionament no és nou, fa molts anys que la cultura popular denuncia que se l’ha marginada des del primer moment. Ja es va fer aquesta crítica de la primera etapa de TV3. Hem de dir que aquesta fou una causa principal del naixement de l’Ens de Comunicació Associativa: per a fer saber als quatre vents que la cultura popular existeix. El Canal 33 va néixer per a ser una plataforma cultural i, inevitablement, és un model paral·lel i complementari. Les associacions continuen reivindicant el reconeixement audiovisual de la seva existència.

L’activisme cultural encara es pregunta que s’ha de fer per a sortir a la televisió. Les excepcions de les colles de castellers i el programa «Nydia» són efectivament excepcions que confirmen la regla. Vivim en un món en què «si no surts a la tele no ets ningú», per molt que moguis una gentada que omple de gom a gom una gran plaça, reuneixis una multitud de músics o omplis de gegants un estadi... És ben igual. La tasca de l’Ens, seguint l’estratègia de la pluja fina, ha estat molt positiva per a anar modificant aquesta situació que també s’ha anat produint en alguns altres mitjans de comunicació. Precisament TV3 ha trencat aquest esquema coincidint amb la incorporació de Mònica Terribas a la direcció. S’han produït programes sobre alguns dels temes més tradicionals: s’ha explicat el món dels Pastorets com a planter de no poques vocacions teatrals, s’ha promocionat el món coral des de Casal Rock..., els telenotícies han entrat sense complexos a les festes tradicionals; fins i tot s’ha produït un remember de La Trinca amb aires de gran producció.

Hem superat la por de fer una televisió antropològica? La televisió valenciana té els seus pros i contres. Segurament ens agradaria d’una altra manera, però ara que la veiem podem esmentar-ne alguna virtut, concretament a les sèries dramàtiques —els fulletons que tan populars ha fet TV3— ens mostra el País Valencià sense complexos: hi ha cooperatives, bandes de música, ateneus... La vida de «L’Alqueria Blanca» —sèrie recentment guardonada— passa en alguna d’aquestes institucions de fort arrelament popular. Cal dir que ens han passat la mà per la cara explicant les coses com són. En contrast, la gent de «Ventdelplà» viuen entorn d’un bar, quan les càmeres han d’amagar la societat ateneística situada en un dels espais que més fotografien. Podríem citar algunes altres produccions que també s’obliden de com és en realitat el nostre país. Per què és tan difícil escoltar una sardana a les nostres ràdios i televisors? És més fàcil escoltar el flamenc i moltes altres expressions que ens han vingut de fora. És com si ens estiguéssim desintegrant. Amaguem les nostres danses tradicionals —potser per a no ofendre?—, mentre s’ensenyen les sevillanas com si fossin una dansa implantada a Catalunya.

Els valencians poden presumir de més de cinc-centes bandes de música i han situat un dels seus fulletons en una d’aquestes societats musicals. Catalunya té prop d’un miler de corals i més de quatre-cents ateneus que la nostra televisió no ensenya, quan es tracta d’un fenomen insòlit arreu del món, tan insòlit com les societats musicals del País Valencià. Corals i ateneus, el conjunt de l’associacionisme cultural català, que tanta influència ha tingut en la concreció d’un model de societat avançada, són com una Catalunya que no existeix.
http://www.tornaveu.cat/subscripcio